El Sortidor

Plaça del Sortidor, 5. Poble Sec. Barcelona.

Aquest restaurant  va ser fundat l'any 1908, i és un espai que hi ha mantingut la seva decoració modernista original. Han passat nombrosos propietaris i estils de cuina al llarg d'aquests més de cent anys des de la seva fundació. Avui en dia és David Sanmartin qui està al capdavant dels fogons d'aquest emblemàtic local.

Disposa d'una terrassa en el centre de la plaça, i a l'interior trobem unes fantàstiques taules de marbre, acompanyades per unes clàssiques cadires de fusta. No cal dir que els vitralls modernistes i algun mobiliari són el principal segell distintiu del local. Cercant el silenci ens vam decidir per fer l'àpat a l'interior del restaurant. 

El dia que vam dinar no hi havia un menú, havies de triar a la carta. Ens vàrem decidir per la fideuà com a plat únic. I el resultat va ser molt bo. Molt ben preparades i presentades, i amb el seu allioli corresponent a gust del comensal. Trobo, potser, que la quantitat és molt justa, però és un criteri molt personal. A les postres vam triar un brownie de cigrons que el xef em va recomanar, i una mel i mató. La veritat és que el suggeriment del xef estava del tot justificat. Original i intens. El servei és una mica descompensat, el noi jove és eficaç, però sec, per contra l'home més gran és el que presenta els plats, té coneixements culinaris, i respira amabilitat i simpatia sense perdre eficàcia. El dinar va sortir per poc més d'uns quinze euros per cap.

En resum, El Sortidor de la Filomena Pagès, com es deia abans, és una alternativa on es menja bé, amb quantitats justes, i amb una cuina catalana amb noves aportacions d'una nova direcció que vol donar un cert accent de modernitat. 

Ca l'Amada

 

Plaça del Portal Nou, 1. Valls.

Pots passar per davant d'aquest restaurant i no veure'l. Té una façana absolutament  anònima, amb un rètol poc cridaner i cap visió de l'interior, exceptuant l'espai de la porta i el d'alguna finestra on la cortina no estigui baixada del tot, és a dir, quasi res. L'interior de la primera i segona sala tampoc presenta cap al·licient, únicament la del final té un rètol de fusta de quan el restaurant era també l'espai per on passava antigament la circulació d'autocars a la capital. També hi ha altres detalls del seu passat com estris de cuina. Aquest espai té unes taules més boniques, i tot respira cert aire de disseny més enllà de la practicitat. A la resta de local pots trobar alguna cadira que ja s'hauria d'haver retirat, unes estovalles de paper massa bàsiques, és a dir poca preocupació per l'entorn de la posada en escena culinària. Els banys també són justets.

I tot això passa perquè els propietaris només es concentren en cuinar, cuinar bé. També resulta sorprenent que el restaurant estigui tancat a les nits i també els caps de setmana. Només obren de dilluns a divendres per esmorzars i dinars. Sembla que els hi preocupa poc fer més diners. A la cuina vaig poder veure entrar i sortir una senyora gran amb molta energia, mentre a les taules atén un senyor jove que podria ser el seu fill. El negoci ha passat ja per cinc generacions familiars. Tot un període de la nostra història. El servei és familiar i només fan un torn de taules, si arribes sense reserva, difícilment dinaràs. La colla castellera dels Xiquets de Valls fa molt sovint trobades i dinars en aquest singular espai.

Vam tastar un tàrtar de tonyina amb mango i advocat, i un lingot de síndria, tomàquet, festucs i formatge de cabra. Tots dos molt bons, molt. Els segons van ser, d'una banda, un calamar a la planxa amb vegetals, i per l'altra salmó amb mostassa i mel, força ben fets tots dos, però millor el salmó. A les postres vam optar per un flam amb codonyat, i una pinya amb mel i llima. Per acompanyar el menjar vam triar dues copes de vi negre. Amb exquisidesa ens van servir una ampolla de Bella (D.O. Tarragona) que estava molt encertat i vam poder servir-nos sense restricció. Un detall. La carta de vins és molt correcta, havent-hi una amplíssima majoria de vins de Catalunya. La carta de plats també es presenta en català.

Un restaurant amb una cuina de la terra amb detalls d'innovació, un servei amable i atent, i un preu molt bo per la qualitat del menjar. Un lloc on estimen els fogons i treballen al seu aire, sense maldecaps ni estrès. Una troballa dins de la part antiga de Valls. Les fotos d'aquesta entrada estan realitzades per la nostra amiga Eva Velilla.

Racó de la Cris

Avinguda Josep Crous, 1. Cànoves

El rètol de la façana diu que és un forn de pa, granja i cafeteria. I és tot això dins d'un local antic i molt bonic i gran. La simpatia de les dones que ho porten, comandades per la Cris, és la principal característica d'aquest racó. Una primera conversa amb elles va ser suficient per saber que estan de lloguer, que ho han intentat comprar i que ha estat impossible. Si això hagúes estat possible, haguessin creat un restaurant, i estic segur que seria un èxit. 

El pa i tots els productes clàssics (ensaïmades, croissants, coques, etc.) estan molt ben fets, i els entrepans i cafès els fan molt cuidats, amb molta atenció en els detalls. Tan sols es pot esmorzar i berenar. L'interior del local té moltes parets de pedra vista, i el mobiliari conserva un to d'antigor molt acollidor.

Una petita terrassa amb tres o quatre taules són un complement perfecte quan la temperatura invitar a gaudir del sol i de la tranquil·litat d'un poble petit com Cànoves, un lloc de pas per a moltes excursions a les muntanyes del Montseny.

Un lloc acollidor, amb un servei impecable i atent, un bon producte, i una simpatia sorprenent.

Les bones hores

 

Lac des Bouillouses. Mont Louis. Alta Cerdanya. Catalunya Nord. França.

Aquest és un restaurant d'un hotel de muntanya que porta el mateix nom, que curiosament en alguns llocs porta l'article Les, i en d'altres va sense, però és un detall insignificant. Resulta curiós que sigui en català, malgrat que sigui la Catalunya Nord. Tot l'edifici és una construcció on la pedra i la fusta ocupen quasi tota la superfície, des del terra fins als sostres, amb una calidesa i una sonoritat molt especial. La decoració està composta per elements antics de neu i muntanya, que són a les parets i penjats del sostre. Al vestíbul que dóna accés a les habitacions hi ha una rèplica del trineu de Santa Claus, a mida natural. No cal dir que l'exterior i les vistes des de l'hotel són magnífiques, dels verds a la primavera i estiu, al blanc de la neu molts mesos de l'any.

El servei és amable, atent i molt diligent. La cuina és de productes de la zona, amb plats a la brasa de llenya, força calòrica pel fred i l'esforç de les muntanyenques i muntanyencs. Nosaltres vam tastar una amanida verda i una escudella barrejada, tot amb molt de sabor i ben preparat. Les postres van ser un plat de mel i mató casolà, força bo. El preu no és car, tenint en compte on som. El vi de la casa és interessant. Vaig voler tastar una cervesa artesana de la zona, i això sí que és car, però ja sabem que l'alcohol a França té uns preus prohibitius. Com a nota curiosa destacar la presència d'una gata de la casa que circula al seu aire pel restaurant i es posa a sobre dels radiadors d'aigua que hi ha a les parets, però ho fa també a l'hora dels àpats, sense cap mena de sorpresa. França té aquestes coses bones amb els animals de companyia. I evidentment va venir a passar entre les cames. 

Un lloc ideal per una aventura a les muntanyes, i des d'allà surten els camins per pujar al Carlit, la muntanya més alta de la Cerdanya, 2.921 metres, que no vam poder conquerir per la gran quantitat de neu i gel que hi havia en aquella jornada. A tres-cents metres del cim ens vam quedar per prudència. La pròxima vegada caurà.

Casa David

 

Carrer Mateu Piñana i Roch. Port Pesquer. L'Ampolla.

Va ser l'atzar el que va determinar que dinéssim en aquest restaurant i no en un dels molts altres que hi ha a primera línia de mar. L'atzar i el seu aspecte endreçat i polit per ser un restaurant amb terrassa en un poble acostumat a rebre molts estrangers. Vam seure fora i va venir el senyor de la casa. Una autèntica màquina. Ell solet s'encarrega de totes les taules de la terrassa, les de l'interior i el petit taulell amb els cafès. I ho fa amb un tracte amable, però mantenint la distància adient. El servei és àgil i força ràpid.

Vam demanar uns primers de musclos, calamars, i unes peces de pollastre ben originals. I després van arribar les paelles, una de marisc i l'altra de verdures. La de marisc estava molt bona, però la de verdures vorejava la divinitat. Tremenda.

Les postres són casolanes, i ben fetes. El vi de la casa va ser una troballa. Un negre de Terra Alta, de la bodega Sant Josep que té un preu ridícul i que està molt bé.

Els banys estan nets i ben pensats, agradables. L'interior del local és petit, però aquests locals viuen de la terrassa. El dinar per a quatre persones amb entrant, primer, segon, postres i cafès no va excedir del vuitanta-pocs euros. No puc deixar de posar la imatge del propietari, cambrer i ànima del restaurant, que per cert té el primer premi de l'any 2019 a la millor tapa d'ostres. Com a curiositat es pot destacar que malgrat el tipus de clients que pot rebre, l'atenció al client és en català en primer terme, i el català en segon terme. Més enllà apareixerà el castellà i l'anglès. Més enllà. 

Rosa Mari Braseria

 

Carrer de l'Abadia, 7. Benifallet.

Aquest petit establiment es troba al centre de la població de Benifallet. Està portat per un matrimoni d'una certa edat, ell tranquil darrere el taulell, ella entra i surt de la cuina, on crec que deu haver-hi una altra persona. La cuina que ofereix és casolana, de la terra, amb poques filigranes i una presentació correcta, però austera. El menú permet triar quatre opcions de primer i segon. Les postres són a triar entre quatre opcions també. El vi de la casa, és correcte, sense més. El servei és familiar, molt amable. La decoració és molt clàssica, amb alguns quadres discutibles, però amb l'encert d'un antic molí de dues pedres enorme que hi ha al fons del local, i un element antic de la producció de vi que no sé ben bé perquè serveix, però molt curiós.

I ara anem al tema principal, els plats. Importants, la sopa de ceba era impressionant, i els espinacs a la catalana de molt nivell, sembla mentida com un plat tan senzill pot adquirir tant de gust. La resta de plats que van tastar els companys de taula, també van resultar senzills, però bons i equilibrats. L'allioli el fan ells, i és molt fi, intens, però sense tapar el gust dels plats. Les postres casolanes també van agradar força. Un bon cafè va tancar un bon àpat. Tot el dinar per poc més de dotze euros per cap. Per acabar, indicar que els serveis són grans i nets, tot al seu lloc. Un bon restaurant per menjar com a casa. Com a colofó, quan ja sortíem, vam comprar un licor de safrà que només venen ells i la indústria que el fa a pocs quilòmetres d'allà, i que és molt original i atractiu. 

Bar Cal Ramón

 

Plaça de Sant Joan, 13. Vilafranca del Penedès.

Cal Ramon és un bar on es pot menjar de forma correcta i amb un servei ràpid i amable. Aquesta podria ser la definició d'aquest establiment que està situat a la mateixa plaça que el cafè que vàrem comentar en l'anterior entrada, El Coro. Una plaça al bell mig de la part antiga del poble i carregada d'història i llegendes castelleres.

A la visita de Cal Ramon vam poder tastar el menú d'onze euros que trobem al migdia. Un primer i un segon, més la beguda, les postres i pa. El menú permet triar cada plat entre quatre alternatives clàssiques com poden ser macarrons, mandonguilles, amanida del temps, peix de temporada, és a dir, una oferta sense gaires sorpreses, però ben cuinada i una presentació ajustada a la correcció. No hi ha fantasia, però es menja bé. Convé destacar l'amabilitat del servei del propietari i les cambreres, i també l'agilitat i celeritat a l'hora de posar els plats a taula.  El local és petit i estret a l'interior, però compta amb una enorme terrassa, que és la principal arma del negoci. La mida de les taules és la mínima indispensable, i les cadires són allò per seure, res més. El problema d'aquest bar pot ser que si et decideixes anar qualsevol dia a fer unes tapes i un vermut, no trobis taula. Cal Ramon acostuma a estar sempre fins dalt, per alguna cosa serà.