El Sortidor

Plaça del Sortidor, 5. Poble Sec. Barcelona.

Aquest restaurant  va ser fundat l'any 1908, i és un espai que hi ha mantingut la seva decoració modernista original. Han passat nombrosos propietaris i estils de cuina al llarg d'aquests més de cent anys des de la seva fundació. Avui en dia és David Sanmartin qui està al capdavant dels fogons d'aquest emblemàtic local.

Disposa d'una terrassa en el centre de la plaça, i a l'interior trobem unes fantàstiques taules de marbre, acompanyades per unes clàssiques cadires de fusta. No cal dir que els vitralls modernistes i algun mobiliari són el principal segell distintiu del local. Cercant el silenci ens vam decidir per fer l'àpat a l'interior del restaurant. 

El dia que vam dinar no hi havia un menú, havies de triar a la carta. Ens vàrem decidir per la fideuà com a plat únic. I el resultat va ser molt bo. Molt ben preparades i presentades, i amb el seu allioli corresponent a gust del comensal. Trobo, potser, que la quantitat és molt justa, però és un criteri molt personal. A les postres vam triar un brownie de cigrons que el xef em va recomanar, i una mel i mató. La veritat és que el suggeriment del xef estava del tot justificat. Original i intens. El servei és una mica descompensat, el noi jove és eficaç, però sec, per contra l'home més gran és el que presenta els plats, té coneixements culinaris, i respira amabilitat i simpatia sense perdre eficàcia. El dinar va sortir per poc més d'uns quinze euros per cap.

En resum, El Sortidor de la Filomena Pagès, com es deia abans, és una alternativa on es menja bé, amb quantitats justes, i amb una cuina catalana amb noves aportacions d'una nova direcció que vol donar un cert accent de modernitat. 

Ca l'Amada

 

Plaça del Portal Nou, 1. Valls.

Pots passar per davant d'aquest restaurant i no veure'l. Té una façana absolutament  anònima, amb un rètol poc cridaner i cap visió de l'interior, exceptuant l'espai de la porta i el d'alguna finestra on la cortina no estigui baixada del tot, és a dir, quasi res. L'interior de la primera i segona sala tampoc presenta cap al·licient, únicament la del final té un rètol de fusta de quan el restaurant era també l'espai per on passava antigament la circulació d'autocars a la capital. També hi ha altres detalls del seu passat com estris de cuina. Aquest espai té unes taules més boniques, i tot respira cert aire de disseny més enllà de la practicitat. A la resta de local pots trobar alguna cadira que ja s'hauria d'haver retirat, unes estovalles de paper massa bàsiques, és a dir poca preocupació per l'entorn de la posada en escena culinària. Els banys també són justets.

I tot això passa perquè els propietaris només es concentren en cuinar, cuinar bé. També resulta sorprenent que el restaurant estigui tancat a les nits i també els caps de setmana. Només obren de dilluns a divendres per esmorzars i dinars. Sembla que els hi preocupa poc fer més diners. A la cuina vaig poder veure entrar i sortir una senyora gran amb molta energia, mentre a les taules atén un senyor jove que podria ser el seu fill. El negoci ha passat ja per cinc generacions familiars. Tot un període de la nostra història. El servei és familiar i només fan un torn de taules, si arribes sense reserva, difícilment dinaràs. La colla castellera dels Xiquets de Valls fa molt sovint trobades i dinars en aquest singular espai.

Vam tastar un tàrtar de tonyina amb mango i advocat, i un lingot de síndria, tomàquet, festucs i formatge de cabra. Tots dos molt bons, molt. Els segons van ser, d'una banda, un calamar a la planxa amb vegetals, i per l'altra salmó amb mostassa i mel, força ben fets tots dos, però millor el salmó. A les postres vam optar per un flam amb codonyat, i una pinya amb mel i llima. Per acompanyar el menjar vam triar dues copes de vi negre. Amb exquisidesa ens van servir una ampolla de Bella (D.O. Tarragona) que estava molt encertat i vam poder servir-nos sense restricció. Un detall. La carta de vins és molt correcta, havent-hi una amplíssima majoria de vins de Catalunya. La carta de plats també es presenta en català.

Un restaurant amb una cuina de la terra amb detalls d'innovació, un servei amable i atent, i un preu molt bo per la qualitat del menjar. Un lloc on estimen els fogons i treballen al seu aire, sense maldecaps ni estrès. Una troballa dins de la part antiga de Valls. Les fotos d'aquesta entrada estan realitzades per la nostra amiga Eva Velilla.

Racó de la Cris

Avinguda Josep Crous, 1. Cànoves

El rètol de la façana diu que és un forn de pa, granja i cafeteria. I és tot això dins d'un local antic i molt bonic i gran. La simpatia de les dones que ho porten, comandades per la Cris, és la principal característica d'aquest racó. Una primera conversa amb elles va ser suficient per saber que estan de lloguer, que ho han intentat comprar i que ha estat impossible. Si això hagúes estat possible, haguessin creat un restaurant, i estic segur que seria un èxit. 

El pa i tots els productes clàssics (ensaïmades, croissants, coques, etc.) estan molt ben fets, i els entrepans i cafès els fan molt cuidats, amb molta atenció en els detalls. Tan sols es pot esmorzar i berenar. L'interior del local té moltes parets de pedra vista, i el mobiliari conserva un to d'antigor molt acollidor.

Una petita terrassa amb tres o quatre taules són un complement perfecte quan la temperatura invitar a gaudir del sol i de la tranquil·litat d'un poble petit com Cànoves, un lloc de pas per a moltes excursions a les muntanyes del Montseny.

Un lloc acollidor, amb un servei impecable i atent, un bon producte, i una simpatia sorprenent.

Les bones hores

 

Lac des Bouillouses. Mont Louis. Alta Cerdanya. Catalunya Nord. França.

Aquest és un restaurant d'un hotel de muntanya que porta el mateix nom, que curiosament en alguns llocs porta l'article Les, i en d'altres va sense, però és un detall insignificant. Resulta curiós que sigui en català, malgrat que sigui la Catalunya Nord. Tot l'edifici és una construcció on la pedra i la fusta ocupen quasi tota la superfície, des del terra fins als sostres, amb una calidesa i una sonoritat molt especial. La decoració està composta per elements antics de neu i muntanya, que són a les parets i penjats del sostre. Al vestíbul que dóna accés a les habitacions hi ha una rèplica del trineu de Santa Claus, a mida natural. No cal dir que l'exterior i les vistes des de l'hotel són magnífiques, dels verds a la primavera i estiu, al blanc de la neu molts mesos de l'any.

El servei és amable, atent i molt diligent. La cuina és de productes de la zona, amb plats a la brasa de llenya, força calòrica pel fred i l'esforç de les muntanyenques i muntanyencs. Nosaltres vam tastar una amanida verda i una escudella barrejada, tot amb molt de sabor i ben preparat. Les postres van ser un plat de mel i mató casolà, força bo. El preu no és car, tenint en compte on som. El vi de la casa és interessant. Vaig voler tastar una cervesa artesana de la zona, i això sí que és car, però ja sabem que l'alcohol a França té uns preus prohibitius. Com a nota curiosa destacar la presència d'una gata de la casa que circula al seu aire pel restaurant i es posa a sobre dels radiadors d'aigua que hi ha a les parets, però ho fa també a l'hora dels àpats, sense cap mena de sorpresa. França té aquestes coses bones amb els animals de companyia. I evidentment va venir a passar entre les cames. 

Un lloc ideal per una aventura a les muntanyes, i des d'allà surten els camins per pujar al Carlit, la muntanya més alta de la Cerdanya, 2.921 metres, que no vam poder conquerir per la gran quantitat de neu i gel que hi havia en aquella jornada. A tres-cents metres del cim ens vam quedar per prudència. La pròxima vegada caurà.

Casa David

 

Carrer Mateu Piñana i Roch. Port Pesquer. L'Ampolla.

Va ser l'atzar el que va determinar que dinéssim en aquest restaurant i no en un dels molts altres que hi ha a primera línia de mar. L'atzar i el seu aspecte endreçat i polit per ser un restaurant amb terrassa en un poble acostumat a rebre molts estrangers. Vam seure fora i va venir el senyor de la casa. Una autèntica màquina. Ell solet s'encarrega de totes les taules de la terrassa, les de l'interior i el petit taulell amb els cafès. I ho fa amb un tracte amable, però mantenint la distància adient. El servei és àgil i força ràpid.

Vam demanar uns primers de musclos, calamars, i unes peces de pollastre ben originals. I després van arribar les paelles, una de marisc i l'altra de verdures. La de marisc estava molt bona, però la de verdures vorejava la divinitat. Tremenda.

Les postres són casolanes, i ben fetes. El vi de la casa va ser una troballa. Un negre de Terra Alta, de la bodega Sant Josep que té un preu ridícul i que està molt bé.

Els banys estan nets i ben pensats, agradables. L'interior del local és petit, però aquests locals viuen de la terrassa. El dinar per a quatre persones amb entrant, primer, segon, postres i cafès no va excedir del vuitanta-pocs euros. No puc deixar de posar la imatge del propietari, cambrer i ànima del restaurant, que per cert té el primer premi de l'any 2019 a la millor tapa d'ostres. Com a curiositat es pot destacar que malgrat el tipus de clients que pot rebre, l'atenció al client és en català en primer terme, i el català en segon terme. Més enllà apareixerà el castellà i l'anglès. Més enllà. 

Rosa Mari Braseria

 

Carrer de l'Abadia, 7. Benifallet.

Aquest petit establiment es troba al centre de la població de Benifallet. Està portat per un matrimoni d'una certa edat, ell tranquil darrere el taulell, ella entra i surt de la cuina, on crec que deu haver-hi una altra persona. La cuina que ofereix és casolana, de la terra, amb poques filigranes i una presentació correcta, però austera. El menú permet triar quatre opcions de primer i segon. Les postres són a triar entre quatre opcions també. El vi de la casa, és correcte, sense més. El servei és familiar, molt amable. La decoració és molt clàssica, amb alguns quadres discutibles, però amb l'encert d'un antic molí de dues pedres enorme que hi ha al fons del local, i un element antic de la producció de vi que no sé ben bé perquè serveix, però molt curiós.

I ara anem al tema principal, els plats. Importants, la sopa de ceba era impressionant, i els espinacs a la catalana de molt nivell, sembla mentida com un plat tan senzill pot adquirir tant de gust. La resta de plats que van tastar els companys de taula, també van resultar senzills, però bons i equilibrats. L'allioli el fan ells, i és molt fi, intens, però sense tapar el gust dels plats. Les postres casolanes també van agradar força. Un bon cafè va tancar un bon àpat. Tot el dinar per poc més de dotze euros per cap. Per acabar, indicar que els serveis són grans i nets, tot al seu lloc. Un bon restaurant per menjar com a casa. Com a colofó, quan ja sortíem, vam comprar un licor de safrà que només venen ells i la indústria que el fa a pocs quilòmetres d'allà, i que és molt original i atractiu. 

Bar Cal Ramón

 

Plaça de Sant Joan, 13. Vilafranca del Penedès.

Cal Ramon és un bar on es pot menjar de forma correcta i amb un servei ràpid i amable. Aquesta podria ser la definició d'aquest establiment que està situat a la mateixa plaça que el cafè que vàrem comentar en l'anterior entrada, El Coro. Una plaça al bell mig de la part antiga del poble i carregada d'història i llegendes castelleres.

A la visita de Cal Ramon vam poder tastar el menú d'onze euros que trobem al migdia. Un primer i un segon, més la beguda, les postres i pa. El menú permet triar cada plat entre quatre alternatives clàssiques com poden ser macarrons, mandonguilles, amanida del temps, peix de temporada, és a dir, una oferta sense gaires sorpreses, però ben cuinada i una presentació ajustada a la correcció. No hi ha fantasia, però es menja bé. Convé destacar l'amabilitat del servei del propietari i les cambreres, i també l'agilitat i celeritat a l'hora de posar els plats a taula.  El local és petit i estret a l'interior, però compta amb una enorme terrassa, que és la principal arma del negoci. La mida de les taules és la mínima indispensable, i les cadires són allò per seure, res més. El problema d'aquest bar pot ser que si et decideixes anar qualsevol dia a fer unes tapes i un vermut, no trobis taula. Cal Ramon acostuma a estar sempre fins dalt, per alguna cosa serà.

El coro

 

Plaça de Sant Joan, 5. Vilafranca del Penedès.

El que destaca, per sobre de tot, és l'espai. Han mantingut els elements antics del local, però els han deixat impecables, quasi lluents. Així, el terra, les taules de marbre, les cadires de fusta, les columnes, el sostre, els quadres, tot sembla tret d'un passat de fa molts anys i ara presentat com si no haguès passat el temps. I capítol apart, mereixen els lavabos. Bonics, amplis i amb elements antics com una petita banyera de color blau clar que destaca com a rentamans. El terra del bany és diferent, però igual d' interessant. El cafè va obrir les portes fa més de cent cinquanta anys, i el rètol de la porta posa Societat Coral El Penedès. Cafè "El coro" amb una tipografia clàssica.

Ofereixen esmorzars, dinars, berenars i sopars, però en aquesta ocasió només vam fer els cafès. Pel que he pogut veure a la xarxa, el negoci té crítiques de tota mena, des de molt positives fins a molt negatives. No puc valorar molts aspectes, però el local és de conte i el servei que vam tenir va ser ràpid i molt amable. Disposa d'una terrassa gran sota els porxos de la plaça de Sant Joan, una plaça emblemàtica i la més castellera de Vilafranca.

Manlleuet

 

Plaça Fra Bernadí, 23. Manlleu.

Per primer cop faré una entrada d'un local on no he pogut tastar res, però hi ha raons suficients per fer-ho. M'explicaré. 

El local em va agradar força, és ampli, lluminós, acollidor, té tres plantes diferenciades. La de nivell de carrer és on hi ha l'ampli taulell, on pots veure una enorme quantitat de l'oferta que pots gaudir, i un bon nombre de taules. Té uns grans finestrals que donen a l'espai porticat de la plaça més emblemàtica de Manlleu. Una escala et porta a la planta de dalt, un espai de taules un xic més reservat, i una altra escala et porta al pis inferior. Un espai on de vegades hi ha concerts de petit format i on podem trobar un espai insòlit. Aquest n'és l'interior d'una caixa forta enorme on podem sopar còmodament en una taula central. Encara conserva la gruixudíssima porta d'acer i els armariets on es guardaven joies, papers importants, títols i diners. Pertanyia al Banco Zaragozano. Una troballa. El Manlleuet està en aquest local des de l'any 2015. Abans hi era en un carrer proper. Un altre punt important del negoci és l'enorme terrassa que s'obre a la plaça, sempre molt concorreguda en el temps normals.

I vam poder veure tots aquests espais per la simpatia del cambrer i la cambrera que oferien menjar per emportar-se, aquests dies de tancament de bars i restaurants per la segona onada de la COVID. Un encant d'atenció, amabilitat i detall. 

Per acabar, cal destacar l'enorme carta de tapes, entrepans, i amanides. Més de seixanta possibilitats per triar. També oferien un menú al migdia amb dos plats i les postres per només deu euros. I els plats aquí són molt consistents. Només puc dir que el que vaig veure a la nevera i taulell feia molt de goig. I la carta de cerveses és inesgotable. Un detall interessant és el fet que la carta de plats porta una indicació del tipus de cervesa més adient. Tant de bo que poguéssim gaudir tots ben aviat d'aquest bonic bar. Preneu nota, si aneu per la comarca.

Gusi

Carrer de la Pedrera, 1. Ribes de Freser.

El Gusi és el bar que es troba a la porta de la Vall de Ribes, i per extensió  a l'accés principal als Pirineus Orientals.

Aquest establiment és situat a la carretera 152, la que ens condueix a la Cerdanya i Andorra, i a un minut de l'estació del Cremallera de Núria, i la de Ribes de Freser dels trens regionals de Renfe. És un negoci familiar que va obrir les seves portes als anys seixanta. Per la seva ubicació ha estat sempre un punt de trobada d'excursionistes, boletaires, esquiadors, i alpinistes. És per això que la seva decoració està plena de fotografies i detalls de les muntanyes, així com d'alguns escaladors de renom on no pot faltar el nostre Kilian Jornet. També trobarem alguna estelada. L'espai està constituït per fusta i s'obre darrere d'uns grans finestrals que donen a la carretera.

El menjar que ofereixen són una llarga llista de plats combinats i hamburgueses. També hi ha una selecció d'entrepans freds i calents, tapes, amanides, cremes de verdures, torrades i pizzes. Els entrepans especials, les hamburgueses i les amanides tenen noms d'escaladors, així el Jornet és un entrepà de bacó, llom, formatge brie i ceba caramel·litzada. Els preus són molt ajustats i el menjar està ben fet. Hi ha opcions vegetarianes i veganes. Els serveis estan molt correctes.

Un bar maco, on es menja bé i on comencen moltes aventures a les muntanyes. Som-hi.

De Paula

Creu dels Molers, 65. Poble Sec. Barcelona.

Sí, és una hamburgueseria. Sembla curiós que posem un establiment d'aquesta mena, però la cosa té la seva explicació. Primer, és un local que és a prop del Mercat de les Flors, i una alternativa per sopar de pressa si vas en grup. Segon, és un local que pel seu aspecte exterior invita a entrar. I tercer, una vegada has sopat, creus que ha valgut la pena l'experiment. 

El De Paula és una hamburgueseria on pots menjar tots tipus d'hamburgueses, des de les més càrnies a les vegetarianes, des de les més picants a les més fresques i lleugeres, amb diferents tipus de pa i molta brasa. També, ofereixen unes patates braves, però que no són fregides sinó bullides, amb una salsa un xic picant. Molt curioses i més sanes. L'hamburguesa estrella és la Copacabana, carn de bou o vedella tallada a ganivet. 190 grams de carn de primera qualitat. No la vaig tastar, però els meus acompanyants de la faràndula van dir que era extraordinària.

No tenen postres, ni cafès. Per beure hi ha diferents tipus de cerveses, clàssiques i artesanals. Hi ha vi, però millor ens decidim per la cervesa.

El servei és atent i molt ràpid, els propietaris són brasilers i han fet un local bonic i ben dissenyat, aprofitant els pocs metres quadrats que té el local. La cuina és neta i endreçada. Fins i tot, els banys han estat ben pensats. Un bon lloc per menjar ràpid, informal i alegre. Acostuma a tenir molta gent, especialment els caps de setmana. 

Segons sembla, és una de les millors hamburgueseries de Barcelona. El preu per cap està sobre els dotze euros per persona, i sopes correctament. Un lloc interessant al Poble Sec.

El safareig

Plaça de l'Oli, 13. Valls.

Possiblement, el millor d'aquest bar de tapes és el seu ambient. No podem deixar de banda la seva carta de vermuts, o de cerveses artesanes, o un ventall de tapes ben presentat i original, però sens dubte el que fa especial aquest local és la seva identitat. Disposa d'una terrassa gran en la plaça de l'Oli, una plaça bonica al centre antic de Valls. L'interior és petit, però el poc espai està molt ben aprofitat i la seva decoració és força encertada. Fins i tot, els serveis són originals i bonics. 

Les seves parets serveixen per a exposicions de fotografia i pintura, però quasi sempre des d'un punt de vista alternatiu. En el moment que vam anar, hi havia una exposició de fotos de dones al món dels Castells. El bar també acull Trobades de Rondalles, aquests dies, dins dels actes commemoratius dels dos-cents anys de l'execució del bandoler Joan Serra, concerts acústics de músics locals, xerrades i presentacions de projectes. Un espai petit, però molt actiu dins de la vida vallenca, i de lluita social i de país. El servei és atent i ràpid, però és molt atractiu el fet de seure i veure tranquil·lament el que passa al teu voltant dins d'aquesta plaça. 

La Principal

Carrer Sepúlveda, 186. Eixample. Barcelona.

Aquest antic bar està situat a la cantonada del carrer Sepúlveda amb el carrer Muntaner, és a dir, a un pas de la plaça Universitat i a pocs metres de la ronda de Sant Antoni. L'establiment ha estat mantingut sense gaires variacions des de fa moltes dècades, i això li dóna aquesta singularitat especial que el fa atractiu per a moltes persones. La seva data d'obertura és de l'any 1917. Hem de destacar les ceràmiques  modernistes, úniques a la ciutat, d'autors tan importants com Ramón Casas (Anís del Mono) i Leonetto Cappiello (Cinzano). També els tendals i les marquesines li donen el seu aspecte personal. 

És un bar amb una terrassa que toca les dues parets dels dos carrers, i que omple de converses les dues voreres al llarg de moltes hores. És un referent del barri, i des de fa uns anys, de molts barcelonins i alguns turistes. La part negativa, potser la podem trobar en el soroll d'automòbils que hi ha de forma continuada, que de vegades antic vol dir vell (especialment els banys) i que resulta complicat trobar taula. Però anem ara al contingut.

La Principal és un bar per prendre cafès, cerveses i algunes tapes. Podem trobar unes braves interessants, algunes truites ben fetes, unes croquetes de panses, pinyons i espinacs, molt bones, i a més tenen hamburgueses vegetals i entrepans originals. Hi ha bona música d'ambient i el so és molt correcte. 

L'atenció al client és de vegades una mica poc eficient, vull dir que van de cul i això comporta un tracte massa accelerat. Malgrat això, tot anirà bé si tu tampoc tens massa urgència horària. Són els inconvenients de tenir un nom i certa fama de modernor. 

Un espai agradable per fer unes cerveses al centre de Barcelona. 

Kasparo

Plaça de Vicenç Martorell, 4. Barcelona. 

Conec aquest bar des de fa molts anys. Hi vaig anar per primer cop perquè pensava que es podria jugar a escacs i que tindria taulers i peces, una mica com el llegendari Oro Negro del carrer Aribau que va tancar les seves portes quan es van jubilar els propietaris. Una tragèdia. Un tresor d'aquells que es deixen perdre com si res. Però tornem al Kasparo, on mai hi ha hagut escacs.

El Kasparo és un bar, malgrat que es pot dinar i sopar, i que pugui figurar en algun llistat de restaurants.  El negoci viu de la seva terrassa. Un espai obert a una plaça molt gran, on curiosament hi ha l'únic monument a Catalunya dedicat a Antonio Machín, el cantant cubà de boleros més famós del món. Les taules són disposades algunes sota les arcades, unes altres fora del passadís interior. L'interior del local és minúscul i només hi ha espai pel taulell i poc més. Suposo que també deu haver-hi uns lavabos que no he visitat mai.

L'oferta de bar és amplia en begudes, tapes i platets com: les fantàstiques patates Kasparo (unes braves amb salsa picant i nata agra), el pebrot del Piquillo amb bacallà, l'hummus amb pita, i algunes amanides força ben preparades. L'únic problema per a mi, és que degut a la seva ubicació pot estar ple dels turistes alternatius, dels alternatius de la Rambla, d'aquells cercadors incansables del tripadvisor, i dels que no troben espai als dos bars del costat. És a dir, que és fàcil que no trobis taula. No és car, però compte, si dines o sopes te'n vas ràpidament als vint euros.

En resum, un bar de tapes curiós i un lloc ideal per prendre un café, i fer espai per a la conversa.

Gut

Carrer Perill, 13. Gràcia. Barcelona.

Per als amants de les supersticions, el fet que el Gut estigui al número 13 d'un carrer que porta el nom de Perill, podria ser una dificultat a superar. Val la pena l'atreviment.

Aquest restaurant situat a la part baixa del barri de Gràcia, molt a prop de la Diagonal, té una cuina d'origen mediterrani amb molta fusió d'altres indrets i amb molta part de cuina vegetariana. També hi ha opcions veganes i sense gluten.

L'espai és petit, ben pensat, però petit. Les taules per a dues persones són massa justes. Si portes bosses, roba addicional o alguna altra cosa, costa trobar l'espai per ubicar-ho. Les de quatre són més grans, però els centímetres quadrats en aquest local valen or. Està ben decorat i il·luminat amb gràcia, i els materials, on predomina la fusta, construeixen un espai acollidor. Després de sopar, tot el local es converteix en un espai per prendre copes amb bona música. 

La carta de plats és extensa i ben dissenyada, es percep molta atenció sobre la combinació dels ingredients i a cobrir tota mena de preferències, opcions i dietes. El servei és molt atent i ràpid, i davant d'un problema, intenten trobar la solució de la millor manera. 

És imprescindible reservar taula, sempre trobarem el local amb moltes taules ocupades. Potser en aquests moments estigui una mica de moda i encara és més complicat trobar plaça. Això també comporta certa cridòria que de vegades resulta un xic molesta. La carta de vins no és molt gran i trobo a faltar més vins catalans, però n'hi ha i de molt bons. L'oferta de les postres és exquisida, miris per on la miris. 

Bon restaurant, amb bona cuina i servei impecable. Ah, no és precisament barat. No és car, però si el situem entre l'oferta de vegetarians, és dels més alts. 

Alive

Travessera de les Corts, 180. Les Corts. Barcelona.

L'Alive és un restaurant 100% vegetarià, situat a la Travessera de les Corts, a un pas de la cruïlla amb Carles III. El seu espai està molt cuidat, des del terra de fusta al sostre blanc amb incorporació vegetal, passant per les parets blanques amb algun detall. El mobiliari és correcte de mesures, i les cadires són còmodes. La il·luminació és puntual, amb aquestes bombetes nues. L'efecte és de llum general. Pel que fa a l'espai no entenc gaire aquesta taula llarga més alta que hi ha al centre, entenc que deu ser per encabir més comensals quan calgui, que és sovint sembla.

L'oferta de la cuina és molt àmplia i ben elaborada. Els entrants són ben presentats, entre altres: l'humus de raviolis, les braves especiades, i les gyozes estan molt bones.

Les amanides i burguers vegetals són potents. Les pastes molt ben cuinades, i els arrossos són garantia d'encert. El plat de curri de cigrons amb basmati integral, i el de mussaca de bolonyesa amb beixamel amb formatge parmesà ratllat són dues opcions tastades i gustosament aprovades.

Les postres són poques, però bones. La carta de vins és reduïda, amb vins de la terra, alguns ecològics. Tenen una oferta de cerveses artesanals molt curiosa.

Amb un restaurant com aquest, l'opció vegana o sense gluten es dóna sense dificultat i escolten al client per si té alguna preferència o característica particular com les al·lèrgies.

Un bon restaurant vegetarià, amb una cuina molt responsable i un servei de taules molt agradable. Cal dir que és molt recomanable fer reserva de taula, i que no és un lloc especialment barat. Diumenge i dilluns només es pot dinar. Tot això, quan tornem a la nova normalitat, que de moment sembla que serà rara.  

Kitsune Sushi Bar

Plaça de Pep Ventura, 3. Sant Cugat del Vallès.

Kitsune, guineu en japonès, és un restaurant nipó situat a la part antiga de Sant Cugat, a l'esquerra del Monestir si ens situem davant de la façana. Està dissenyat com si fos una taverna d'aquell país, dominant la fusta en tots els àmbits, terra, bigues del sostre, taulell, taules i cadires. Un espai molt acollidor i amb un ús de la llum molt contingut, puntual sobre alguns elements i taules. Potser l'espai entre taules és una mica petit, però estem parlant d'un local petit i es tracta d'una taverna japonesa. Els banys estan ben dissenyats i ben ubicats.

El Kitsune, és un restaurant que ha anat perfeccionant la cuina japonesa al llarg dels anys que ja fa que va obrir a Sant Cugat. El sushi que serveixen és considerat per molts comensals entesos com un dels millors de la zona, sens dubte. N'ofereix una carta molt amplia amb possibilitats de cuina vegetariana, vegana, sense gluten i tota mena de possibiltats que demanis. El servei és ràpid, àgil i et dóna tota la informació que et calgui, tota, amb detalls. La carta de vins i cerveses és generosa.

La carta ofereix coses tan suculentes com el "tataki entrecotte", el "shake no teriyaki", el "tori yakisoba" o el "sashimi aburo maguri". Sushis i noodles boníssims.

Les postres són poques, però bones: el "brownie", la "tarta tatin" i el curiós "cheese cake de té verd".

El restaurant a l'estiu disposa d'una terrassa àmplia a la mateixa plaça, i també pots gaudir del menjar japonès si vens a buscar-lo per endur-te'l a casa.

L'únic problema del Kitsune és que has de reservar taula amb temps. Sempre està ple, és un negoci que té molt bona reputació i no és molt car. En principi podries menjar per uns vint euros, però una vegada seus és fàcil animar-se i gastar una mica més. Hem de tenir en compte que els plats són per gaudir dels sabors, no de la quantitat. Obre cada dia de la setmana pels dinars i pels sopars. 

És un local que crea addictes. La meva filla és una d'ells. Va ser ella qui ens va descobrir aquest racó del Japó a Sant Cugat. 

Ateneu de Tàrrega

Plaça del Carme, 3. Tàrrega.

Aquest bar que a més és restaurant, cafeteria, pub i centre neuràlgic de Tàrrega destaca per moltes raons. La primera podria ser el seu horari, cada dia és obert de vuit del matí fins a les dotze de la nit, excepte els dissabtes que tanca a dos quarts passats de tres. Pràcticament quasi no tanca mai.

La segona podria ser la seva decoració. Malgrat que ara hi ha molts locals semblants, aquest va ser dels primers a combinar l'antigor de molts elements amb altres oposadament moderns. I ho fa amb força intel·ligència. Resulta un local que permet diferents espais diferenciats dins d'un mateix. Les taules són suficientment grans, i les cadires són correctes. El taulell és llarg i destaca el seu frontal de fusta amb els tamborets clàssics. La il·luminació està ben pensada, poc present, però eficient.

La tercera és el servei. Atent, ràpid i espavilat. Això permet oferir menjar i beguda a la gran quantitat de gent que sempre hi ha. Sempre. És un lloc de trobada de molta gent, ja sigui al matí per esmorzar com al llarg del dia. A més és un local que et permet sopar després d'actuar a l'Ateneu, encara que hagis de desmuntar. A tenir en compte.

L'oferta de menjar és de cuina espanyola amb certs tocs d'atreviment en la presentació. No hi ha menú, i els preus són correctes, no barats. 

Ofereixen també l'alternativa de tota mena d'entrepans, tapes i les creps, dolços i salats estan molt bé.

Tenen una gran terrassa a l'exterior, una part d'ella està tancada a l'hivern amb carpes.

La música que posen té prou nivell  per a ser una acompanyant agradable. A la nit, quan funciona més de pub, la música ocupa un paper més rellevant, lògicament. 

Un lloc interessant. Potser el problema és que molta gent ho sap, i de vegades no trobes cabuda.

Martin Wood's

Carrer Vallespir, 99. Sants. Barcelona.

Martin Wood's és una cafeteria, també és un bar de tapes, o un local per prendre cerveses. Està situat ben a prop de la plaça del Centre.

Potser, la primera impressió quan entres no t'acaba de convèncer. Les dues pantalles de televisió no ajuden, però no et rendeixis. Trobaràs coses ben aviat. També dir que les televisions només emeten imatges, el so està desconnectat, i molt sovint tenen els nostres canals. Ja m'enteneu.

D'entrada, l'espai, encara que clàssic, resulta acollidor. Les taules són grans i les cadires fan bon servei. Podem seguir amb el cap que porta el servei. És xinès, sí, però no és cap problema això. És una persona amable, àgil, llesta i molt dinàmica. Continuem, el que ofereixen està bo, des d'unes braves, a un entrepà o un cafè amb llet de civada. Tenen un bon assortit de tapes, d'entrepans i diferents tipus d'infusions i cafès. 

Aquest establiment disposa de terrassa, però no en el sorollós carrer Vallespir. La terrassa és interior, creuant la sala d'entrada. És un espai ideal per als fumadors i fumadores, però també per a prendre el sol un migdia fent l'aperitiu o un berenar a l'estiu. És un espai prou ampli per a tots.

Un problema que té, no tot havia de ser bo, és la ubicació dels lavabos. Són absolutament inaccessibles per a gent amb mobilitat reduïda. Una escala i un passadís estret ho fan del tot impossible. I la instal·lació en aquest punt està una mica per sota de l'excel·lència, justeja.

En resum, un bar maco, acollidor, amb un servei simpàtic i variades possibilitats per prendre un refrigeri. Darrere del taulell de la barra, hi ha un dibuix on apareix el noi xinès i dues persones més que ja no hi són al local. Té certa gràcia pel traç i el color. 

Miss Perkins

Rambla de Brasil, 24. Sants. Barcelona.

Quan entres per la porta ja veus només creuar-la que entres en un lloc molt especial. La decoració la podem situar entre divertida, kitsch i ocurrent, però tot el local està impecable malgrat la quantitat de petits detalls que pengen de les parets blanques i mobles de fusta. Tot està absolutament net i polit. De la mateixa manera, els lavabos. Tots dos són, a més d'originals i ben pensats, d'una netedat insòlita en un local que pot servir a més d'una trentena de persones. Però anem al tema important que fa de Miss Perkins un local únic, la seva propietària. 

Una noia anglesa que ofereix una carta de tes inacabable, i unes postres de nivell estratosfèric. Tots els pastissos els fa ella, i la selecció de galetes és de primer ordre. Tot està boníssim, tot. I la presentació és molt cuidada, amb un servei àgil i ràpid tenint en compte que la gran part de vegades només està ella al davant del negoci. Una maquineta anglesa que funciona com un rellotge.

De totes maneres el que em va acabar de portar al cel, són uns bols enormes de iogurt que et prepara ella amb la fruita de temporada que tu escullis. Brutals, jo vaig tastar un amb mango i plàtan que encara paladejo després de bastants dies d'haver-lo gaudit. Impressionant. Té moltes opcions vegetarianes, veganes i sense sucres. Ah, i pots prendre una fantàstica tassa de xocolata per tan sols un euro i trenta. Genial.

El local obre de dimarts a diumenge, de 8.30 a 13.30 i de 16.30 a 20.30. Puntualitat anglesa. Un tros bonic de l'Anglaterra més tendre, dolça, sana i casolana. Un espai molt acollidor. Endavant, Miss Perkins.